Fabricació de la gralla

La dolçaina és un instrument de vent-fusta de forma troncocònica en què el so es produeix per la vibració d'una doble llengüeta de canya vegetal.

Està estesa per tot el món, a Espanya també es toca a totes les regions i amb diferents afinacions, per exemple: a València i Alacant s'estan afinant en SOL i en FA, i en MI bemoll actualment per tocar en les bandes, a Barcelona en FA (gralla), a la Rioja en FA, ...

La dolçaina castellana es diferencia de totes en que amb ella es pot aconseguir una escala cromàtica, en posseir claus per als mitjans tons, té més extensió (encara que podria afegir-se encara dues claus més), i el seu so és més greu que les d'altres regions .

Tots sabem que la nostra dolçaina anteriorment no tenia claus o registres, això l'hi devem a Angel Velasco de Valladolid, un constructor que en els últims anys del segle passat la va adaptar dues claus de clarinet ia partir del segle actua vuit, passant l'instrument de la escala diatònica a la cromàtica que és la que actualment gaudim.

Valladolid va ser prodigi de constructors del dolçaina:

Va estar l'esmentat Àngel Velasco, que encara que alguns diuen que va ser sabater i liencero, que jo sàpiga no és cert. Angel Velasco va ser músic de sempre, a Valladolid va tenir la primera casa de música, en un principal del carrer Cánovas del Castillo, després va obrir al carrer Regalado i últimament, després de tancar les anteriors la va tenir al carrer Santiago on va continuar el seu fill quan aquest va marxar a França per problemes familiars, on va continuar construint dolçaines.

Bruno Ontoria, també de Valladolid, va ser un gran constructor, jo continuo admirant les seves dolçaines perquè encara no he trobat ni un sol dolçaina construïda per Bruno que no soni bé. Sense cap dubte aquest home va ser molt gelós en el seu treball, però com en tots els temps uns cardan la llana i altres tenen la fama. Va tenir el taller al pati interior d'una casa de la plaça de la Creu Verda, i encara que també li manaven les claus de França la majoria les cap a ell.

Eusebi Ontoria, fill de Bruno, a qui anomenaven pel sobrenom de "el pinchapeces", a la mort del seu pare i desprès de complicacions familiars, es va quedar amb el taller que no tenia més de catorze metres quadrats, fent dolçaines encara que molt lentament ja que aquest treballava en els tallers de la Renfe i disposava de poc temps.

Victorino Arroyo, de Sotillo de la Ribera (Burgos), també va ser un constructor amb molt mèrit, i encara que els seus dolçaines van ser inferiors als anteriors va ser un gran artesà tenint en compte que ell cap a tot i que l'eina de què disposava deixava molt a desitjar ja que en aquells temps a Sotillo de la Ribera, on ell treballava, ni tan sols tenia llum elèctrica, per tant de poca maquinària podia disposar. Sé que tenia un torn construït per ell mateix aprofitant una vella màquina de cosir.

Ramon Adrián, de Baltanás (Palència), també va intentar la mateixa aventura, però aquest va construir molt poques, aproximadament una dotzena, encara que amb molt bona idea: van ser més llargues que les dels anteriors constructors i les que jo conec estan afinades en MI bemoll per poder tocar en orquestra i tenen de deu a dotze claus.